La llibertat té un preu i Espanya el farà pagar ben car. Tot i així, dependrà dels catalans que aquest sigui més alt o menys.

Penso que Catalunya esdevindrà un nou estat. Aviat. En pocs mesos. I que en un any aproximadament començarem a tenir un gruix raonable de reconeixements internacionals. També crec que això serà el resultat de molts anys on la ciutadania haurà estat empenyent des de la noviolència. I després de moltes estratègies i escenaris possibles creats pel Govern i les entitats de la societat civil. La força del carrer, però també un impecable treball diplomàtic exterior i, penso, una intensa tasca d’intel·ligència a alts nivells, farà possible el naixement d’una petita república a la riba del Mediterrani.

Per assolir aquesta fita, l’escenari més versemblant que albiro, i del que fa mesos que se’n parla, és el d’una aturada indefinida del territori. Una vaga que encadeni molts dies seguits i que fereixi profundament l’economia espanyola tot esgotant la paciència dels seus dirigents fins a la cessió. L’obstinació i la fermesa són la clau de la victòria, juntament amb el pacifisme. No sóc capaç d’imaginar un altre escenari que, en els darrers dies de l’autonomia i primers de la llibertat, amb una independència ja declarada, no sigui al carrer. Però per a l’èxit de l’últim tram del procés, cal que la mobilització sigui massiva ininterrompudament. Amb capacitat d’aguantar molts dies col·lapsant les ciutats catalanes. Bloquejant-les. I davant la possibilitat, més que realista, de l’ús de la força per part de l’Estat amb l’objectiu de dissoldre les concentracions i els bloquejos.

Penso que serà imprescindible la capacitat d’organització. Intendència. Relleus en els torns horaris. Infraestructures per a passar les nits. Habilitació de letrines. I gent. Molta gent. Com més, millor. Tanta com el 3 d’octubre. O més. Constantment. Disposada a aguantar les inclemències del temps, que potser hi seran. Però sobretot les càrregues policials, que segur que apareixen i seran dures. Caldrà estar preparats per a la violència. Sabent que hi haurà ferits. Fins i tot podent haver-hi víctimes mortals. I davant de la pressió dels milers de policies, serà imperscindible no alçar un sol braç. S’hauran d’establir estratègies de resistència pacífica per no perdre de vista els objectius i desbordar la tasca dels cossos policials. També serà útil l’ús dels telèfons. Cal recordar que gràcies a ells, l’1 d’octubre, les càrregues van durar dues hores i no tot el dia. Si hi ha episodis de reacció violenta per part de l’independentisme, aquest perdrà el relat i obligarà a entrar en joc a les forces armades, cosa que allargaria el procés i incrementaria considerablement el preu de la llibertat. Tot plegat, mentre l’ofec autonòmic es farà molt evident i els empresonaments seguiran.

Resumint, hi haurà un dia que Catalunya haurà de tornar a sortir al carrer i no marxar fins que no assoleixi la independència. A partir de llavors, el més difícil: reestablir ponts. Però també penso que després d’uns temps molt complicats, en els que se superin les confrontacions, l’entesa serà possible. No només això sinó que sota la condició d’igualtat i de llibertat s’establirà la fraternitat entre els dos pobles de manera permanent.

 

 

 

 

Leave a comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *